Back Karate Afrikaans Karate ALS Karate AN كاراتيه Arabic كاراطي ARY كاراتيه ARZ কাৰাটে Assamese Kárate AST Karate Azerbaijani کاراتئ AZB

Karate

Infotaula d'esportKarate
Tipusart marcial i esport olímpic Modifica el valor a Wikidata
País d'origenRegne de Ryūkyū Modifica el valor a Wikidata
Karatedo escrit en japonès.

El karate (空手道, karatedō, camí de la mà buida) és una art marcial que es va desenvolupar a les illes Ryukyu, l'actual Okinawa, Japó. Es va desenvolupar a partir de les arts marcials xineses[1] o del kenpo xinès.[2] En el karate són permesos tant els cops de puny, les puntades, els cops de colze i genoll com els cops amb mà oberta (conegudes com a mans ganivet). En alguns estils a més són permeses les claus, els sistemes de retenció o els cops a punts vitals.[3] El nom que rep un practicant de karate es diu karateka (空手家).

El karate s'originà al Regne de Ryukyu abans de la seva annexió al Japó el segle xix. Fou dut les illes del Japó al segle xix en una època d'intercanvis culturals entre els japonesos i els ryukyuans. El 1922 el Ministeri d'Educació del Japó convidà a Gichin Funakoshi a Tòquio perquè fes una demostració de karate. El 1924 la Universitat de Keiō establí el primer club de karate del país i el 1932 la majoria de les universitats ja comptaven amb els seus propis clubs. En aquells temps va esclatar el militarisme japonès,[4] i el nom va canviar de 唐手 (mà xinesa) a 空手 (mà buida) -tot i que de les dues formes es pronuncia karate- per indicar que els japonesos havien desenvolupat el seu propi estil de lluita.[5] Després de la Segona Guerra Mundial, Okinawa es convertí en una important base militar dels Estats Units i el karate es va popularitzar entre els soldats estacionats.[6]

Les pel·lícules d'arts marcials de les dècades del 1960 i 1970 van popularitzar considerablement la paraula karate i va començar a ser usada com a nom genèric per referir-se a totes les arts marcials d'origen asiàtic. Van començar a aparèixer escoles de karate en tot el món.

Shigeru Egami, instructor en cap del dojo shōtōkan, va opinar "que la majoria dels seguidors de karate en països d'ultramar persegueixen el karate només per les seves tècniques de lluita... pel·lícules i televisió... representen el karate com una forma misteriosa de lluita capaç de causar la mort o lesionar d'un sol cop... els mitjans de comunicació presenten un pseudoart lluny de la realitat".[7] Shōshin Nagamine va dir "el karate pot considerar-se com el conflicte dins d'un mateix o com una marató de tota la vida que només es pot guanyar a través de l'autodisciplina, l'entrenament dur i un dels esforços creatius propis".[8]

Per a molts professionals, el karate és una pràctica profundament filosòfica. El karatedo ensenya els principis ètics i pot tenir un significat espiritual per als seus seguidors. Gichin Funakoshi ("pare del karate modern") va titular la seva autobiografia Karate-Do: My Way of Life (Karatedo: La meva forma de viure), en reconeixement de la natura transformadora de l'estudi del karate. Avui en dia es practica karate per l'auto-perfecció, per raons culturals, per a la defensa pròpia i com un esport. Des del 1970 se celebra un Campionat Mundial. El 2005, a la 117a votació del Comitè Olímpic Internacional (COI), el karate no va rebre els dos terços dels vots necessaris per convertir-se en un esport olímpic.[9] A la web del Japó (patrocinat pel Ministeri d'Afers Exteriors) informa que hi ha al voltant de 50 milions practicants de karate a tot el món.[10]

  1. ↑ «Okinawan karate history» (pdf) (en anglès). Lashoeri.org. Arxivat de l'original el 2012-02-22. [Consulta: 4 febrer 2012].
  2. ↑ Higaonna, Morio. Traditional Karatedo Vol. 1 Fundamental Techniques (en anglès), 1985, pàg. 17. ISBN 0-87040-595-0. 
  3. ↑ Bishop, Mark. Okinawan Karate (en anglès), 1989, pàgs. 153–166. ISBN 0-7136-5666-2.  Chapter 9 covers Motobu-ryu and Bugeikan, two 'ti' styles with grappling and vital point striking techniques. Page 165, Seitoku Higa: "Use pressure on vital points, wrist locks, grappling, strikes and kicks in a gentle manner to neutralize an attack."
  4. ↑ Miyagi, Chojun. Patrick McCarthy. Karate-do Gaisetsu. An Outline of Karate-Do (en japonès), 1934, pàg. 9. ISBN 4-900613-05-3. 
  5. ↑ Draeger & Smith. Comprehensive Asian Fighting Arts (en anglès), 1969, pàg. 60. ISBN 978-0-87011-436-6. 
  6. ↑ Bishop, Mark. Okinawan Karate Second Edition (en anglès), 1999, pàg. 11. ISBN 978-0-8048-3205-2. 
  7. ↑ Shigeru, Egami. The Heart of Karate-Do (en anglès), 1976, pàg. 13. ISBN 0-87011-816-1. 
  8. ↑ Nagamine, Shōshin. The Essence of Okinawan Karate-do (en anglès), 1976, pàg. 47. ISBN 978-0-8048-2110-0. 
  9. ↑ «News from the 117th IOC» (en anglès). Olympic.org. [Consulta: 10 abril 2012].
  10. ↑ «Japan fact sheet» (pdf) (en anglès). Web-Japan.org. [Consulta: 4 febrer 2012].

Rich TVX News Network Site

Rich TVX News Network Info

© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search